Assessorament per l'acompanyament de final de vida

El dia 20 de novembre vaig acompanyar a la psicopedagoga a una sessió d'assessorament a l'equip docent d'un alumne que es troba en el període de final de vida. Els docents ja han realitzat altres reunions prèvies durant les diferents fases de la malaltia però aquesta fase resulta desconcertant i els hi afecta de manera més intensa i directament emocionalment a ells i als seus alumnes. 

A la reunió es presenta la situació actual i s'orienta cap a diferents accions a dur a terme. 

Es tracta d'un assessorament, seguint un model constructivista són els docents els que plantegen la situació, a través de qüestions que va realitzant la psicopedagoga, els propis professors són els que van trobant els recursos per a resoldre les necessitats que es troben. La psicopedagoga orienta i ordena les seves idees, a més de treure pors i inseguretats.

Són forces les pors i angoixes que es generen de saber quina serà l'evolució i de com serà l'experiència i la reacció de tots pelgats. És un procés en el que és fonamental que hi hagi respecte per part de totes les persones que envolten a la família, per tal de que aquesta pugui estar acompanyada de la forma que els sigui més útil. La psicopedagoga en cap moment els hi dóna pautes de com ha de ser la seva intervenció, tan sols els hi recomana que hi hagi algun tipus d'acompanyament ajustat a la situació, a les seves necessitats i el que li demanin les seves emocions.
L'acompanayment en aquest procés és una etapa molt delicada, on la família pot tenir diverses necessitats, que poden anar des de la busca activa de supot fins a un aïllament que preservi la intimitat d'aquesta. En aquest cas, el noi demana intimitat però la família està oberta a rebre suport.
Com a centre educatiu i professionals de l'educació, es té la responsabilitat d'educar i acompanyar, tot i les dificultats, en aquest context tan delicat. Per una banda, amb el propi infant que malauradament es troba en aquesta etapa de final de vida, i la seva família més directa. Però per altra banda, la principal de l'equip educati, és amb els companys i companyes d'aquest adolescent. Se'ls haurà d'acompanyar, escoltar, i guiar en el procés de dol, que com a tal, s'haurà d'elaborar.
 dubtes que es generen per la pròpia incertesa i per això són els propis docents els que prenguin les decisions finals de com actuar en funció de les característiques del propi centre, el professorat, dels alumnes, l'alumne amb la malaltia, la família... 

Cada procés és diferent i per tant no es poden establir uns paràmetres estàtics per a afrontar el moment, sinó que aquest ha de ser flexible per adaptar-se a qualsevol situació i experìencia. 

Els aspectes clau que fa veure la psicopedagoga als docents són:

• La importància de mantenir el contacte amb els companys de classe. És important i necessari acompanyar a l'alumne malalt i a la família en el procés final de la malaltia i de la mort, de la manera que sigui, tal i com ho sentin, més o menys intens, però que hi hagi aquest acompanyament. Ja que un cop passat el moment no hi ha marxa enrere i ara és el moment de fer-se present en la situació. La relació amb el seu entorn ja s'ha alterat degut a la malaltia. És important procurar buscar vies que mantinguin el contacte amb les persones significatives del nen/a, adaptant la relació a les noves circumstàncies i evitar el trencament total de les relacions socials, especialment en aquest moment. El centre educatiu alhora és un agent socialitzador, un espai on s'esdevenen relacions socials, cal ajustar-les a la situació, vetllant perquè aquests intercanvis socials es produeixin de la manera més natural possible, sense forçar res que no es vulgui fer, tant per part del nen/a que està hospitalitzat com per part dels seus companys. S'haurà de tenir present que hi haurà moments en els que el nen no tindrà ganes de veure els amics (que és un de les qüestions clau que es plantegen a la reunió que està succeint), caldrà respectar-ho i estimulant el contacte. 

• Cal deixar que el grup s'interessi pel seu company i pugui tenir espais per poder parlar sobre el que està passant. Es considera que tenint en compte la situació existeix la necessitat d'escoltar als alumnes de com es senten i quines necessitats d'actuació senten que volen realitzar. Se'ls hi recomana donar espais de relfexió, de tutoria per expressar els seus dubtes, mostrar els seus sentiments i preocupacions que beneficia tant als companys com al nen que està malalt. 
• Pensar i preveure diferents tipus d'actuacions a dur a terme un cop que hagi arribat el final de la vida del noi. La realització d'algun tipus de comiat amb els companys i la resta de l'equip docent.

La construcció del concepte de "mort" és complexa i està composada per diferents subconceptes que es van adquirint durant el desenvolupament cognitiu i emocional. Segons alguns teòrics del dol (Speece i Brent, 1984), podem destacar els següents:

• Universalitat (tots els essers vius moren)
• Irreversibilitat (no es pot tornar a la vida una vegada s'ha mort)
• No-funcionalitat (quan un es mor, el cos ja no funciona)
• Causalitat (el perquè de la mort)

La mort és un moment de la vida que produeix molta por, però en aquest tipus de malalties on la mort es previsible és necessari més que en d'altres situacions, enfrontar-se a les seves pors, per tal de poder dur a terme un procés de dol emocionalment estabilitzat. 

Habría que preparar a los niños para la muerte mucho antes de epxerimentarla, tanto si se trata de su propia muerte, como de la otra persona" Elisabet Kübler-Ross, Los niños y la muerte, pàg. 103.